Fenossiennes és la segona part del projecte Transmigracions Sonores, el cicle d’art sonor que té lloc al Cup del Museu Apel·les Fenosa a cura de Rubén Barroso.
Rubén Barroso és artista, comissari d’exposicions i esdeveniments d’art i cultura contemporània. Director d’espais artístics, educador de museus, crític i teòric especialitzat en els fenòmens de la performativitat, en didàctica de les arts i en investigació sobre el so a partir del desenvolupament de la ciutat contemporània. Des de principis de segle dirigeix a Sevilla el projecte “Contenidors”, festival dedicat a l’art d’acció i les relacions de la performativitat en l’art i la societat del nostre temps. És director també del projecte Fonoteca de Sevilla, un espai dedicat a la indagació sobre la(es) ciutat(s) a partir del so i l’escolta.
—————-
Aquesta obra de radio-art (peça sonora concebuda per a la seva difusió per a canals de radio/podcast i la seva execució al Museu Apel·les Fenosa) està concebuda com un diari de viatge, del viatge que vaig realitzar el maig de 2025 des de Sevilla, la meva ciutat d’origen, a Barcelona primer i El Vendrell després, cercant el rastre, de les petjades, dels sons que la presència d’Apel·les Fenosa deixava en aquestes ciutats i que, sobretot, deixava i seguirà deixant en mi.
Aquesta aventura (l’art no és ni més ni menys que una permanent aventura) em va submergir en un món “altre” i va ser tal la sorpresa que encara perdura l’emoció: un món fora del temps (hors du temps, com deia Nicole Florensa en aquella carta al seu marit, anys després de la seva mort), Universos que semblen d’altres temps però que, no obstant això, estan presents per a, potser, recordar-nos que el temps és un present continu, que el que creem d’ahir està en els avuis o en els sempres.
L’emoció de descobrir que el món fenosià donava voltes entorn quelcom més que la figura d’un artista; girava al voltant d’una forma de vida que entenia la pràctica artística com una pràctica vital ampliable a tots els aspectes de l’existència, del viure, del compartir.
Unes estranyes formes de vida com diria la lletra del fado, l’estranyesa de les quals, si existeix, es resum en aquest hors du temps, en viure dins dels límits que marquen altres ritmes – aquells que semblen desapareguts avui i que només s’ha de tenir la voluntat de buscar per trobar-los, encara enmig de la ultra-velocitat de l’hiper-capitalisme. Potser pequè no hi havia forma de viure d’una altra manera i també perquè potser això és, precisament, el que devem preservar del llegat que ens van deixar aquells actors d’aquella escena d’aquell segle: les formes de vida fora de i, alhora, dins de tot.
El títol d’aquestes obres s’engloba sota l’acrònim de FENOSSIENNES, peces sonores que, a la manera del gran innovador de sons que va ser Erik Satie, juga amb el títol d’una de les seves sèries de composicions (Gnossiennes).
No hi ha res a l’atzar i la referència satiana molt menys.
Aquest és el primer capítol d’aquestes peces de radio-art al que seguiran altres que completaran el corpus experiencial que ha suposat per a mi el descobriment d’un món que, sense saber-ho potser, ja era al meu interior, ja habitava en mi, un món on jo havia d’estar i on ja soc.
Des d’aquesta peripècia (l’aventura) d’endinsar-me en allò desconegut em vaig trobar de sobte en un avió direcció a Barcelona des de Sevilla -dues ciutats que tenen en comú molt més del que inicialment es pugui pensar i que durant molt de temps han establert línies paral·leles i construït un imaginari que sens dubte conforma la cultura, la història i la intrahistòria del nostre temps.
Des d’un carrer del barri de Gràcia dedicat a Apel·les Fenosa vaig iniciar una deriva, una ruta Fenosa intuïtiva que em va portar a la Sagrada Família -molt a prop d’on va néixer el 1899, en un temps d’expansió de la ciutat-, la Catedral de Barcelona on es va batejar, a travessar els carrers d’una ciutat tan estimada per a mi des de sempre, pels seus museus, les seves botigues, les seves places, passejant entre la babel d’idiomes i imaginant divertit que tots aquests turistes es feien selfies perquè allà havia passat o pres algun cafè alguna vegada Fenosa, Nicole, Tristan Tzara, Jean Cocteau, Jean Genet, Pablo Picasso, Paul Éluard… els deixo a la seva imaginació la resta de personatges, perquè quan estiguin davant d’un monument pensin que el turista està allà per ells, es fotografia per ells, i els hi diguin als seus amics que han estat al lloc exacte on ells…
Al tren de Barcelona al Vendrell m’imaginava que em trobaria Orlando -més tranquil, no tan furiós-, tornant d’unes petites vacances al jardí de la masia on tornaria agafar el cavall i carregar-lo. Vaig imaginar que les senyores del costat parlaven de que elles també havien fet, un dia, aquell viatge i havien quedat atrapades, vaig imaginar que em perdia de camí al Museu Fenosa (cosa una mica certa).
El que no vaig imaginar era la sorpresa que em vaig endur quan vaig entrar en aquell forat temporal, gens negre, quan em vaig veure per fi allà i em vaig quedar sol en un lloc que reconeixia sense conèixer-lo, un espai que no m’era estrany, un lloc somiat i familiar que pertanyia no obstant a un territori somiat. Real com els somnis, tan real com que la nit no és més que, al capdavall, un altre dia.
Vaig conèixer el poble, la seva gent (moltes de les quals venien de la meva terra), les revetles, la importància d’un carrer on van néixer i/o van viure dues grans ànimes catalanes com Pau Casals i Angel Guimerà, la casa natal d’Andreu Nin, polític, revolucionari, anarquista (a qui dedico un fragment de la peça sonora en la qual es pot escoltar el meu estimat amic Oscar Abril Ascaso explicant-me una història sobre la relació entre l’anarquisme i la construcció de la Sagrada Família, asseguts tots dos al Cafè Zuric de Plaça Catalunya).
Aquesta peça està dedicada a Nekane Aramburu, Paco Justicia, Oscar Abril Ascaso, a Lola, Quim, Jordi, a les amables i acollidores gents del Vendrell i, és clar, a Nicole, a Apel·les, a Tristan, a Cocteau, a Orlando, a Agatha, a Polifem…
Rubén Barroso, 2025
